MERRY XMAS & HAPPY NEW YEAR

Malgrat la crisi, que ens recorden constantment, la majoria de la gent sempre destina un pressupost x per a jugar a la loteria de Nadal (el cost social d'un somni col.lectiu i un important ingrés per a les arques de l'Estat). Sembla que a més desgràcies sofertes, més es juga, en un intent desesperat d'aconseguir esmorteir d'alguna manera els efectes de la mala sort patida.

Una il.lusió que es repeteix any rera any. Per sort, sembla que els més beneficiats són gent treballadora, més aviat de barris humils. Almenys l'atzar compensa, de vegades, els llocs amb la sort més adversa. Un d'aquests: terres àrides, conflictes constants... al bressol de la història que se suposa que celebrem aquests dies no crec que els interessin gaire els llocs d'atzar. Prou tenen per sobreviure al present. Tant de bo avui en dia els Reis Mags aconseguissin arribar a Betlem sans i estalvis...

BONES FESTES I TOT EL MILLOR PER AL NOU ANY 2009!!!

P.S. Tanquem la paradeta fins a l'any vinent!

La Marató

Un any més, fent un petit esforç col.lectiu podem posar el nostre gra de sorra a una molt bona causa i deixar ben alta la imatge de Catalunya, i en especial de Barcelona, com a lloc de trobada de gent emprenedora i conscienciada en el camp de la recerca, tant important per a contribuir al progrés de la societat en l'àmbit de la salut.

Interessant d'escoltar el disc de La Marató de TV3, sobretot cançons com "Somriu" o "Ja surt el sol".

Gaudeix de l'encant de Budapest: cada cop més a prop

La capital d'Hongria, ciutat de referència de la dinastia dels Habsburg, juntament amb Viena i Praga (però més acollidora que aquestes últimes), està formada per tres poblacions: Buda i Òbuda, a la llera oest del Danubi i la plana Pest, a l'est. Hi ha nombrosos indrets d'interès històric, com el Parlament neoclàssic, el Pont de les Cadenes, el Palau Reial, l'Òpera, la Sinagoga, la basílica de Sant Esteve, els banys turcs, nombrosos balnearis (com el famós Gellért, foto esquerra) o les ruïnes d'Aquincum, als afores de la ciutat, per esmentar només uns quants llocs a destacar d'aquesta encantadora ciutat, capital d'un país cada cop més proper des del punt de vista del turisme i de les relacions comercials. Un lloc ideal per anar de vacances o passar uns dies, amb un preus certament més econòmics que aquí.

Un web català interessant per recomanar, on es pot trobar més informació: BUDAPEST DREAMS

Crisi, finançament i democràcia

Un cicle econòmic vindria a ser una oscilació o fluctuació de la producció, la renda i el nivell de feina d'un país, que acostuma a durar entre 2 i 10 anys aproximadament i que es caracteritza, segons el cas, per una expansió o recessió general de la majoria dels sectors de la economia d'un país.

L'economista Schumpeter va classificar els cicles segons la seva durada en tres tipus: llarg, mitjà i curt (Kondratieff per als cicles de 40-50 a anys, Juglar per als cicles de 5-10 anys i Kitchin per als de durada inferior).

Hi ha diferents teories per explicar l'existència dels cicles: entre d'altres, la teoria del cicle polític (que coincideix amb els períodes d'eleccions aproximadament) i la del cicle tecnològic que explica l'existència dels cicles llargs per l'aparició d'alguns descobriments científics clau que permet l'aparició de noves tecnologies, la qual cosa estimula la inversió, la demanda i la creació de feina.

A Catalunya, els expedients de regulació d'ocupació i tancament d'empreses s'estan succeint dia rere dia. La desfavorable conjuntura econòmica i si no s'aconsegueix el sistema de finançament previst a l'Estatut, tal i com correspondria, comportaria greus problemes per a la realització de l'acció de govern de la Generalitat i impediria o retallaria les necessàries inversions previstes per als propers anys.

Mentrestant, sorgeixen iniciatives populars en moments de recessió econòmica com els mercats d'intercanvi (al barri de Gràcia, aquest cap de setmana), ofertes en els comerços de Santa Coloma de Gramenet, pet exemple, o podem comprovar també les cues que hi ha aquests dies en els Cash Converters, de gent venent i comprant productes de 2a mà.

Mesures de retallada i contenció de la despesa en les Administracions Públiques i en els sous dels funcionaris (la Casa Reial també hauria de donar exemple en aquest sentit...continuem assistint però a l'opacitat i manca de transparència en el seu pressupost, les preguntes parlamentàries d'ERC i IC-V no s'han admès mai a tràmit). En un sistema democràtic parlamentari que el cap d'estat sigui un càrrec hereditari, no escollit pels ciutadans, és incompatible amb el concepte de democràcia en si mateix (però això ja és un altre tema...).

Tornant al problema que ens ocupa (preocupa), calen mesures més efectives i contundents en diferents àmbits per afavorir el consum i el creixement de l'economia, que contrarestin la crisi hipotecària, l'increment de l'atur, la pujada de preus i la pèrdua de poder adquisitiu progressiu dels ciutadans, sinó s'està generant un cercle tancat (és un peix que es mossega la cua) del qual difícilment es podrà sortir.

Vicky, Cristina...

Després de tanta promoció de la pel.lícula, a vegades és normal que t'acabi decebent una mica. No és de les millors d'en Woody Allen (molt més interessant "Match Point", per exemple), tot i que abunden els diàlegs enginyosos i la fina ironia a que ens té acostumats el director. Imatges de llocs emblemàtics de Barcelona es barregen amb un guió que comença bé però que va perdent pistonada. Una relació a tres bandes, amb les imatges de la Barcelona més turística de fons, vista des d'una perspectiva de dues nordamericanes, amb els tòpics habituals. Un viatge sobtat a Oviedo, arran d'una sorprenent proposició, dóna inici a la trama de la pel.lícula. Estranya barreja de músiques: "El noi de la mare" que sona de fons quan són a Astúries, i el so d'una guitarra espanyola a Barcelona. La Pe molt histriònica, interpretant un paper extrem, que més aviat sembla extret d'un culebró sudamericà.

Divertida a estones, es deixa veure però res més...

A Barcelona també s'ha inaugurat el nou restaurant del pizzero de Llívia, el "Taxi Keys", que és més modest, per prendre pizzes "tradicionals" a preu "normal". Més endavant obriran altra pizzeria d'alt standing (com la de La Cerdanya) on oferirà les seves creacions com la pizza aspirada, la de tòfones o la pizza amb or, que poden arribar a costar uns 100 € (no aptes per a la butxaca d'una servidora...).

Infinitat d'actes per a la Mercè. Molt bé, però també seria d'agrair una mica d'estalvi (ara que estem en època de retallades) en màrqueting i promoció de les festes (pamflets, mocadors, llapissos, pins, enganxines, catifetes per al ratolí de l'ordinador, etc...) i dedicar aquests diners a actuacions més urgents per als ciutadans com eliminar els barracons d'algunes escoles a Barcelona, per ex, que ja porten uns quants anys fent classes en aquestes circumstàncies, o invertir més en sanitat o habitatge públic. "La ciutat de les persones"... a veure si és veritat.

Esperem però que la pluja ens doni una treva i no s'hagin de suspendre alguns concerts.

Sempre ens quedarà la festa del cel...

Croeso i Cymru

Valle Crucis Abbey

Horshoe Pass

Balloons' Festival

Hipòdrom de Chester

Rellotge de Chester

Castell Dinas Bran

"La vida eterna" (claustre catedral de Chester )

Estació de tren de Llangollen

River Dee, Llangollen

Gal.les, un país per descobrir: muntanya, mar, castells, llegendes, trens... I un idioma que parla aproximadament un 20% de la població. Una llengua que pertany al grup cèltic com l'irlandès, l'escocès o el bretó, d'origen incert. Una història d'encontres i desencontres amb Anglaterra, una terra d'on se suposa provenien el Rei Artur i el mag Merlí, i que ha donat artistes famosos com Sir Anthony Hopkins (qui per cert va comprar el Mount Snowdon, la muntanya més alta de Gal.les, per tal de garantir la seva conservació), Catherine Zeta Jones, el "James Bond" Timothy Dalton o la cantant Duffy.

Quin canvi de temps! Ara cal tornar acostumar-se a la calor d'aquí... i a la rutina de la feina.

Espero que també passeu/hagueu passat unes bones vacances...

DIGUEM PROU

Una dada: el Ministeri de Foment només ha construït 104 quilòmetres de vies d'alta capacitat a Catalunya. Per contra, a Andalusia, Castella i Madrid en aquest temps s’ha fet més del doble de la seva xarxa d'autovies amb diners estatals. I el futur no és tampoc gens esperançador per a nosaltres: la previsió de la ministra Magdalena Álvarez no passa per millorar aquesta situació de claríssima inferioritat de la xarxa d’autovies catalanes respecte a la resta de l’Estat.

Sense un finançament just i adequat no podrem salvar mai aquest greuge comparatiu i ens veurem obligats a continuar recorrent a la iniciativa privada (fins quan?), amb el conseqüent encariment dels projectes d’infraestructures i la repercussió en les economies familiars dels catalans, que veiem disminuïdes les nostres rendes com a conseqüència, entre d’altres coses, d’haver de pagar uns peatges considerables cada cop que volem anar a la platja, a la muntanya o simplement, visitar familiars o amics que viuen en alguna altra ciutat o poble de Catalunya. Estaria molt bé que vinguessin alguns andalusos o castellans a comprovar in situ la realitat de les carreteres i autopistes catalanes, enlloc de parlar tant sense coneixement de causa. A veure què els hi semblaria haver de pagar cada dos per tres, per ex, per cada 20 o 25 quilòmetres que facin. Un “robatori” amb majúscules...

Per altra banda, segons una auditoria independent elaborada cada dos anys per l'Associació Espanyola de Carreteres (AEC), les vies catalanes que no són de pagament i són estatals són les que estan en pitjor estat. La mala conservació de les vies que depenen de l'Estat situen Catalunya per sota de Castella i Lleó, que és la que ha tret més mala nota.

Veure article Avui

Tarifes autopistes catalanes

I què hem de dir del disseny radial de la xarxa de línies de l’AVE. PSOE i PP coincideixen (com no podia ser d’una altra manera!). El projecte del nacionalisme espanyol és situar totes les capitals de província del país a 3 hores de Madrid. Una mostra: per anar de Barcelona a València, cal passar per Madrid. El mateix, per exemple, que per anar de Barcelona al País Basc.El disseny radial té una forta càrrega ideològica i és contrari a l’eficiència i a la racionalitat econòmica. Dues de les línies més rendibles de l’Estat serien el corredor de l’Ebre (Barcelona - Saragossa - Pamplona - Bilbao) i l’eix del Mediterrani (Barcelona - València - Alacant - Múrcia), però cap de les dues no està prevista. I no ho estan perquè no parteixen de Madrid i, per tant, això no els interessa, no beneficia la capital del reino i sí, en canvi, beneficiaria l’economia i la connectivitat entre aquests indrets que suposaria un major desenvolupament econòmic, comercial, industrial i de serveis.

La planificació de l’AVE s’ha fet clarament amb criteris de centralisme polític, i no d’eficiència econòmica (punt de vista centralista amb el quals coincideixen tant un partit com l’altre, això ens demostra que no estan tant lluny l’un de l’altre en la seva percepció d’una “España grande y única”).

Per altra banda, s’ha demostrat que RENFE ha invertit en dos anys el doble a Madrid que a Catalunya, un altre greuge comparatiu. Només cal veure com continuen estant els trens de Rodalies (els problemes no s’han sol.lucionat encara, tot i que ja no se’n parli tant...), la freqüència de pas i les constants avaries degudes a problemes amb la catenària, caigudes diverses i incidències meteorològiques, logístiques i qualsevol altra imaginable.

Vist com està anant de malament la negociació del finançament de l’Estatut, està clar que el que hem de fer (i ràpid) és un referèndum per demanar el concert econòmic.

DIGUEM PROU!

Una mica de tot... (a glimpse of events)

Un dia de platja

Redescobrint indrets de la costa catalana: una agradable cala, un petit poble, un port esportiu i un interessant conjunt monumental modernista, en un dia que començava ennuvolat i va acabar aclarint-se.

Un sopar japonès

Sembla ser que la tempura no és una tècnica japonesa, sinó que la van implantar els missioners portuguesos en els seus viatges al Japó al segle XVI. Al restaurant Tempura Ya (Eixample Esquerre) n’és lògicament una de les seves especialitats (de verdures, de llagostins i vieires, de calamar…) Recomanable agafar un variat de cada (de rotllos, de naguri, de sushi, sashimi i makis, etc.) i després que cadascú triï un altre dia el que més li hagi agradat. Les postres també molt bones… i el preu pot estar entre els 25 i els 30 €.

Una pel.li en V.O

Fluixeta però divertida adaptació del musical del mateix nom. Curiosa de veure pels coneguts protagonistes (en un paper molt diferent al que ens tenen acostumats) i les magnífiques vistes de les illes gregues. Un punt d’excentricitat i comicitat en aquest film que no té cap altra pretensió més que satisfer les demandes dels qui siguin fans d’ABBA de tancar la trilogia (cançons, musical, pel.lícula).

Insatisfacció política i econòmica a Espanya i a Catalunya

A finals de juliol s'han publicat els últims baròmetres d'opinió i de satisfacció política corresponents al 3er trimestre del 2008: del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) i del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS).

Com era de preveure la satisfacció dels ciutadans amb els polítics en general ha baixat de manera significativa. Augmenta el percentatge d' enquestats que consideren la situació econòmica a Catalunya com a dolenta i que aquesta, juntament amb la situació política, és bastant pitjor respecte l'any passat. Creix també considerablement el nombre de desvinculats insatisfets (aquells qui es troben insatisfets tant estructuralment com conjuntural) i baixa el d'integrats satisfets i el de desvinculats satisfets.

La lluita pel finançament establert a l'Estatut, que no s'acaba d'assolir (desafortunadament, tal com era de preveure...), està afectant molt la credibilitat del Govern estatal per part dels catalans. L'Estatut (la norma de màxim rang a Catalunya i d'obligat compliment per part de l'Estat) sembla a la pràctica paper mullat. Quina democràcia és aquesta? Fets no paraules.... (Però on estan els fets?) Molta demagogia hi ha per part d'alguns polítics i alguns que s'autoproclamen d'esquerres ben bé podrien estar formant part de les files del principal partit de dretes de l'Estat (i resulta curiós que un Govern, presumptament d'esquerres, ara busqui el centre).

A nivell estatal, la majoria dels enquestats consideren la gestió del PSOE al govern com a regular o dolenta i l'actuació política que està fent el PP a l'oposició com a dolenta. A destacar el fet que si actualment es celebressin eleccions al Parlament de l'Estat l'estimació de vot, segons l'enquesta del CIS, seria la següent:

PSOE - 29,3%

PP - 22,8%

IU-ICV - 4,3%

CIU - 2,3%

UPyD - 1,7%

PNV - 1%

ERC - 1,2%

BNG - 0,5%

CC- 0,2%

Na Bai - 0,1%

Per altra banda, els ciutadans no confien que la situació econòmica s'arregli properament: un 47,4% dels enquestats creu que dintre d'un any la situació serà pitjor i un 26,6% pensen que continuarà igual que ara.

Pel que fa a la crisi immobiliària, experts economistes afirmem que sí, que l'any vinent es preveuen baixades en els preus dels pisos, però que aquestes seren lleugeres (no baixaran de manera escandalosa, no ens fem il.lusions de veure grans rebaixes...).

Ara, a l'estiu, la crisi econòmica s'està notant també en molts àmbits, per ex., en l'ocupació hotelera. A la costa catalana no s'arriba ni de bon tros al 100% i en alguns llocs de l'interior encara és pitjor (i això que molts catalans han decidit no fer viatges a l'estranger o tan llargs per estalviar-se els alts costos del carburant...). Fa uns dies, per ex., em va sobtar trobar diversos hotels i restaurants de la zona del Montseny tancats per vacances (a finals de juliol!, en plena temporada) quan altres anys no tancaven durant tot l'any o bé feien només uns dies de vacances a la tardor (fora de temporada).

També l'1 d'agost, tradicional dia d'operació sortida, no ha estat tan terrorífic com altres anys i no s'ha notat tant la massificació de turistes ni a les carreteres catalanes ni als aeroports.

Detingut per fi el criminal de guerra més buscat!

Radovan Karadzic (a la foto amb aparença de boig predicador) vivia a Belgrad amb una identitat falsa i sota el nom de Dragan Davic treballava en un centre de medicina alternativa per a un metge de capçalera privat (compadeixo els pobres pacients que es devien posar a les seves mans...)

L'antic polític serbobosnià (psiquiatre de titulació), acusat pel Tribunal Penal Internacional per a l'ex Iugoslàvia de genocidi, crims contra la humanitat i crims de guerra es trobava en parador desconegut des de feia tretze anys, tot i que després de la guerra, durant molt de temps, se'l va veure a la localitat de Pale, en territori de la Republika Srpska de Bòsnia.

Sobta però que s'hagi trigat tant de temps a trobar-lo, tan a prop com era i exercint lliurement la medicina sense que ningú se n'adonés (és clar però que estava totalment canviat: amb el cabell blanc, ulleres i una llarga barba que recorda als talibans).

Karadzic, perseguit pel genocidi de Srebrenica, en què 8.000 homes bosnians musulmans van ser assassinats per les forces sèrbies el 1995, i pel setge de Sarajevo, on van morir 12.000 persones, va ser interrogat davant el jutge d'instrucció de la Sala de Crims de Guerra del Tribunal de Belgrad. La seva mà dreta, el general Ratko Mladic, que liderava les tropes serbobosnianes durant la guerra i també inculpat per genocidi, es troba encara desaparegut. Els dos estan considerats com els principals responsables de la massacre de Srebrenica, la pitjor comesa a Europa després de la Segona Guerra Mundial, i del setge de Sarajevo.

L'arrest de Karadzic era una de les condicions que la Unió Europea posava a Sèrbia per avançar cap a l'adhesió

Sumari del cas a l'ONU

Al setembre del 2002 vaig ser a Sarajevo, amb un grup de gent de la UB, participant a la Joint Summer University Barcelona - Sarajevo (Barcelona va participar activament en la reconstrucció de Sarajevo, com a ciutat agermanada, i a través de nombrosos intercanvis culturals i econòmics). Vam poder comprovar els terribles efectes que deixa una guerra, conèixer la informació de primera mà per part dels seus ciutadans sobre l'inacabable setge que patí la ciutat, especialment entre 1992 i 1993, i comprovar com n'era de difícil encara la recuperació econòmica i (la més important) l'emocional. Un cop signats els acords de pau de Dayton l'any 1995, a partir de 1997 es va reemplaçar la IFOR (força d'implementació de Nacions Unides) per una força d'estabilització (l'SFOR) per garantir el compliment dels acords de pau; les ferides no obstant encara es mantenien/es mantenen obertes...

Resulta curiós però com comença a sorgir a alguns indrets l'anomenat turisme de la guerra. Alguns fan visites en pla ruta turística dels llocs emblemàtics durant la guerra: l'hotel on s'allotjaven els corresponsals (tirotejat i amb les marques dels trets de bala a la seva façana); l'edifici destruït dels mitjans de comunicació, al costat de la residència d'estudiants (Studentski dom Nedzarici); la maltreta Biblioteca Nacional (anteriorment una meravella arquitectònica); el túnel que construïren per connectar el Parlament amb l'aeroport; els cementiris...

Esperem que per fi es faci justícia i els criminals de guerra siguin jutjats com els correspon. L'únic tema a millorar seria la lentitud i la poca eficiència que han demostrat en ocasions els Tribunals Penals Internacionals, creats amb molt bona voluntat, però que no sempre han pogut exercir les seves competències plenament i de la manera més ràpida i efectiva, restant a l'espera de vegades dels llargs i feixucs processos d'extradició dels criminals per part dels seus països d'origen.

Miss Sarajevo, d'U2 i Pavarotti (emblemàtica cançó, una de les meves preferides...)

Alemanya vs Espanya

Tokio Hotel - Monsoon

Fins a 1.500 € han fet pagar algunes agències per anar a veure la final de la "roja" (quin negoci, quina manera de timar la gent!). Per posar alguns exemples, per aquest preu podem anar de circuït 10 dies a Rússia (tot inclòs) o 16 dies a Costa Rica (i encara ens sobren diners...)

Eufòria desfermada en algunes ciutats d'Espanya pel trencament de la maledicció dels "quarts" de final en aquesta Eurocopa, torneig que serveix de mercat per descobrir i "comprar" nous fitxatges.

Mercadeig de jugadors abans d'iniciar la lliga... I amb Ronaldinho, què fem??? (la pregunta del milió). Ara ja no val res i tampoc és recuperable. Aquesta i altres difícils decisions haurà d'afrontar en Laporta o qui sigui qui guanyi la moció de censura...

Per cert, a veure si pronunciem bé el nom d'en Cesc Fàbregas. No és "Cés" com s'encaparren a dir alguns (altres ja desisteixen i prefereixen anomenar-lo només pel cognom, que és més fàcil...).

Per si és d'interès, s'han escollit els jugadors més atractius de l'Eurocopa, entre d'altres, són a les primeres posicions: Iker Casillas, Cesc Fàbregas, Cristiano Ronaldo, el "niño" Torres (hi ha gustos per a tot). S'accepten opinions... ;-)

Crònica de la setmana

Exposició interessant a la Nau Ivanow (antiga fàbrica de pintures) sobre la lluita antifranquista a Sant Andreu, 25è Congrès Nacional d’ERC el resultat del qual no ha estat tan satisfactori com s’hauria volgut, excursió a Arbúcies per fer senderisme, setmana de comiats a la feina (que no d’acomiadaments però!)... i, ara que una té un any més (el temps passa volant, potser és que estem més ocupats i no ens n’adonem...), la visió d’aquests últims dies no ha estat massa optimista, poques notícies engrescadores realment.

Recordant que en xinès la paraula crisi té un doble significat, tant oportunitat com perill, depèn d’un mateix com ho vulgui enfocar...

Carpe diem quam minimum credula postero

"Aprofita l'oportunitat i no esperis a demà, perquè pot passar que demà l'oportunitat ja no existeixi".

Ous passats per aigua

Un altre cap de setmana de pluja, que ajuda a omplir una mica més els embassaments, però que no permet encara abaixar la guàrdia i aixecar les prohicions establertes al decret de la sequera, malgrat alguns ho reclamin insistentment.

I l'economia que està com el temps, en situació de borrasca contínua, i sembla que va per llarg... Pujada del gasoil sense precedents, dels aliments, de l'euríbor, crisi immobiliària, increment de l'atur (d'un 52% en el sector de la construcció...), etc... I els nostres sous, que no estan gens en consonància amb l'IPC (aquesta cistella de la compra, per cert, és una mica bizarre, que dirien els francesos...)

Diuen que l'únic que va bé és el turisme. I què? Com beneficia això a les economies domèstiques ? Ben poc, ans el contrari, a la pràctica produeix un efecte inflacionista....

(Sí, fem més propaganda de Barcelona perquè vinguin més guiris, què bé..., què bé que en Woody Allen ha donat més rellevància a la ciutat, què fashion, som cada cop més "cool", es respira disseny per tot arreu... BCN s'està convertint en una ciutat "pija progre" (o hauríem de dir "pobre"... en infraestructures, en escoles, en habitatges assequibles, etc...)

Tornant al gasoil... sort que alguns comencen a mobilitzar-se, encara que tímidament (els nostres pescadors han decidit per fi copiar els sempres reivindicatius francesos, quan veuen els efectes que comporta l'augment del carburant en la seva professió...)

Les economies familiars estan patint les conseqüències a l'hora de menjar i de pagar la hipoteca del seu habitatge (potser ha arribat per a molts l'hora de començar a fer dieta i de pensar a viure en parella o, fins i tot, de tornar a casa amb els pares!).

Està clar que els tipus d'interès no baixaran fins que no ho faci també la inflació, així doncs el Govern cal que porti a terme una política més contundent i agosarada en diferents àmbits per contrarrestar aquesta situació de crisi, que s'hauria hagut de preveure en el seu moment (ara hi ha molta feina a fer...)

"Iuris et de iure"

Sobren les paraules...

Si d'aquí al 9 d'agost no s'aconsegueix desenrocar el tema del finançament a l'Estatut (cosa improbable), ja cal que anem pensant en estratègies més efectives i contundents per superar les constants dilacions a les quals el Govern de l'Estat està sotmetent la qüestió (una suposada implementació al 2010?, retallada per tots els costats i de totes les maneres possibles..., negociada a nivell de totes les altres CCAA i no bilateralment (ja hi tornem al "café para todos" ...). Així no aconseguirem arribar en les condicions desitjables al 2014. Cal negociar i reclamar el que és de justícia, el dèficit econòmic i d'infraestructures és cada cop més insostenible. Prenguem nota del govern basc, que sempre van un pas endavant nostre.

No volem les engrunes, volem el que ens correspon per dret, no estem demandant res que no hagi estat aprovat democràticament i pels ciutadans de Catalunya, seguint les regles del joc. Si no es compleix la llei, és que aquesta democràcia és una falàcia, només ho és en la forma però no en el contingut i aquest sistema no pot continuar, té els dies comptats...

Setmana medieval de Montblanc

Conta la veu popular que la llegenda de Sant Jordi, el Drac i la Princesa a Catalunya s'esdevingué a la vila de Montblanc temps ha.
El Drac era el més poderós dels Dracs ja que podia moure's pel cel, per la terra i per l'aigua. I la Princesa era la més Princesa de totes car era la mateixa filla del Rei.
El terror que el Drac imposava era terrible. Cada dia devorava un parell de bens. Quan li donaren bous i cavalls tampoc en tingué prou. Fins que calgué sortejar persones per a la fam de la Bèstia.
I el Rei que era el més Rei, i català, i que vivia a la vila, va posar-hi la seva família en el sorteig, i de l'olla va sortir el nom de la princesa.
El Rei va acceptar el destí i no va voler cap canvi per cap altre Montblanquí dels qui s'oferien.
Vestida de blanc la Princesa va anar al sacrifici. I va sorgir un jove cavaller, armat de cap a peus, cavalcant un destrer blanc per tal de deslliurar-la...

(Petit extracte de "St Jordi i el Drac dels quatre elements", d'Anna de Valldaura)

Catalunya sota els efectes de la sequera

La conselleria de Medi Ambient estudia portar aigua a Barcelona amb tren

Francesc Baltasar (per cert, amb titulació de periodista) anuncia aquesta nova possibilitat al Parlament. En contradicció amb les seves paraules de la setmana, assegura que no s'ha arribat a la situació d'emergència.

Ramon Folch: 'Hem de deixar d'actuar com un país ric en aigua'

Consells per estalviar aigua (alguns ja fa temps que els posem en pràctica)

Canviant de tema, Bush vol més tropes a l'Afganistan perquè l'OTAN "no pot perdre"

La petició del president dels EEUU troba escàs ressò entre els líders europeus a l'inici de la cimera de l'OTAN.

Un llibre interessant a propòsit de descobrir com és la vida a l'Afganistan : El llibreter de Kabul. Aquesta pobra gent sí que no tenen aigua... Condemnats a viure a la misèria i amb restriccions de tota mena, fins i tot aquells qui tenen més possibilitats econòmiques. Després de la guerra dels talibans i d'anteriors enfrontaments, el país segueix sense aixecar cap i la presència de les forces de l'OTAN tampoc sembla ajudar gaire a reconstruir-lo.

A l'altre extrem, un verd país, Gal.les, que ha guanyat recentment França al torneig de les Sis Nacions de rugbi. Un lloc interessant per descobrir.

Per què es celebra cada cop més Saint Patrick's Day?

Saint Patrick's Day ha vingut a associar-se amb tot allò que és irlandès incloent el gold pot, els arcs de Sant Martí, leprechauns, shamrocks, així com el color verd. Es celebra simplement per tots aquells que només volen una excusa per passar-s'ho bé així com per aquells devots de Sant Patrici.

Es creu que es celebra aquest dia perquè es commemora la mort, el 17 de març, de Sant Patrici. Així doncs, els irlandesos que emigraren a altres indrets van voler mantenir les tradicions, la història i les creences de la seva terra d'origen, especialment el dia de Sant Patrici, que es celebra molt també als Estats Units, sobretot a Boston, Chicago o Nova York. Tot i que el Sant va néixer fa 1600 anys aproximadament, la seva presència se sent encara avui en dia per tot el món, gràcies en gran part al merchandising. Només cal passejar-se pel centre de Dublin i veure les botigues de regals carregades de banderes, leprechauns, trèvols per plantar (per cert, a mi no em van crèixer), barrets i gerres de cervesa amb logos diversos.

Article La pinta de Sant Patrici de La Vanguardia

Aquest cap de setmana, amb ocasió d'aquesta festa celta, hem pogut assistir a la sala Apolo a un interessant concert del grup Kila (que per cert actua avui a Dublin) i que ens va fer ballar i aplaudir amb una dinàmica fusió de sons amb el regust de fons de les verdes terres d'Eire i la presència dels teloners Qui hi ha (de Sant Boi de Llobregat), un grup que semblava realment Irish.

Glen Hansard & Markéta Irglová "Falling Slowly" (Once)

Petites pinzellades del debat

Petites pinzellades del debat d’ahir a TV3, l’únic entre els cinc caps de llista catalans (i el que més interès despertava per a molts de nosaltres):

Debat articulat en 4 blocs : polítiques socials, econòmiques, reptes de futur i la relació Catalunya-Espanya, que podien interrelacionar-se.

Breu presentació dels candidats per part d'en Josep Cuní, exercint d'estricte moderador en un debat molt pautat .

Enfrontament personal Carme Chacón-Dolors Nadal, reflexe d’en què estan basant les seves respectives campanyes electorals. Excessius somriures i moviments amb les mans (potser aconsellada pels seus assessors) de la ministra de l’Habitatge en contrast amb la manca de rialles i el rictus tens de la seva oponent.

El candidat d'ERC, Joan Ridao, recorda la baixa inversió acumulada en infraestructures catalanes, tant en època de governs socialistes com del PP. Ridao, a més, va emplaçar Chacón a aclarir quan aceptarà el PSOE traspassar, como es va comprometre Zapatero, la gestió del servei de Rodalies de Renfe i quan es decidiran a publicar les balances fiscals.

Ridao, en preguntar a la ministra Chacón si acceptarà José Bono com a president del Congrés, no va rebre resposta d’aquesta en el seu torn de paraula. Costa molt de creure, com s’ha demostrat ja altres vegades al Congrés, que el PSC es salti la disciplina de vot en el supòsit suggerit pel candidat d'ERC (sucursalisme a Madrid, acatament de les decisions del partit mare...).

Duran i Lleida, que sembla que no es trobava gaire bé en arribar als estudis de TV3, va intentar mantenir les distàncies entre PSOE i PP i defugir la confrontació evident entre Carme Chacón i Dolors Nadal. En un moment donat, va voler cridar l’atenció en mostrar un pamflet amb consells sobre el cultiu i ús del cannabis, editat pel Departament de Salut.

CC fent patent l’eslògan de la seva campanya considera que vivim "un moment històric" pel que fa a inversions de l'Estat a Catalunya i, a més, augura "un futur esplèndid" (baixem d'Utopia, toquem de peus a terra...).

DN donant la “matraca” (sic Joan Herrera) per enèsima vegada amb el tema de la llengua i la segregació a les aules, tipus apartheid. El candidat d’IC-V, força incisiu (es nota que va agafant més confiança com a orador) va centrar-se bastant en reclamar al PSOE, com sempre, més polítiques d'esquerres i en reiterar el tema de l'ecologia.

Cadascun amb els seus gràfics de colors, interpretant de manera diferent la realitat, i tots reivindicant el seu torn de paraula quan eren interromputs per un altre candidat

Com a anècdota, rebequeria de l’Albert Rivera, que va donar la nota instal.lant-se per veure el debat, amb una cadira i un televisor als jardins de TV3, en senyal de protesta.

TRET DE SORTIDA: EL MÉS CALENT AL FRONT DE MADRID

En una setmana on per fi s'ha donat el toc d'inici a la campanya electoral 2008 al Congrés dels Diputats, crida l'atenció a Barcelona una notícia que intenta mostrar-nos que el color del vot a cada barri sembla que és proporcional a l'import dels ajuts econòmics que rebran del govern municipal les entitats de la zona. Aquest és un principi detectat segons els grups de l'oposició a l’Ajuntament de Barcelona. Discriminació per districtes?

Mentrestant, ahir amb l'objectiu de concentrar el vot independentista, Joan Ridao, el candidat d'Esquerra al Congrés va tornar a recordar als assistents a un míting que Duran i Lleida no té com a horitzó per a Catalunya la independència de cap de les maneres. Per altra banda, insistir que l'objectiu principal d'ERC és un finançament transparent, acabar amb l'espoli fiscal i més polítiques socials per a Catalunya.

Com diem molts: Tenim uns impostos de primera, un aeroport de segona i molts serveis de tercera (hi estem d'acord, oi?). Així doncs, objectiu: un país de primera (per això volem la independència).

Recomano llegir El més calent...al front de Madrid, per ajudar a reflexionar a alguns indecisos... Ens juguem massa per llençar ara la tovallola.